Un psiquiàtric situat als afores d’una ciutat sud-coreana acaba de tan- car arran d’una denúncia en què se’ls acusa de tenir-hi gent confinada sense cap justificació mèdica. El narrador i en Sibong són dos interns que ja s’havien acostumat a viure dins la institució, i que de cop i volta han d’imaginar-se una manera de guanyar-se la vida a fora. S’ado- nen que l’única cosa que saben fer bé, a part de rebre pallisses, és demanar perdó. Quan s’instal·len al pis de la germana d’en Sibong, posen en marxa un negoci insòlit, que els durà a viure una odissea urbana plena de personatges pintorescos.

'El que fem bé és demanar perdó' és una novel·la carregada d’un humor càustic, purament coreà, un llibre tan violent com divertit, d’aparença lleugera i empremta fonda. Un retrat de la perifèria, d’uns marginats que són producte directe d’una societat competitiva i profundament estratificada. Lee Ki-ho es revela com el cronista de la cara menys amable de la societat sud-coreana amb un sentit de la mala bava que ens estremeix en cada gir argumental, i en cada presentació de personatge.